Gènere i sexualitats

#8M

El moviment de dones enfront de l’extrema dreta i els “cants de sirena” del progressisme

Josefina L. Martínez

@josefinamar14

Martes 12 de marzo | 08:25

Aquest 8M massives manifestacions del moviment de dones han inundat els carrers d’importants ciutats del món. Des de Madrid i Barcelona a Roma, Rio de Janeiro, Santiago de Xile, Buenos Aires, Mèxic DF, Istanbul, Lisboa i Berlín, una onada global pels drets de les dones, de les treballadores, de les migrants i persones LGTBI va fer tremolar la terra en una nova vaga internacional de dones. Un crit internacional contra la violència patriarcal, però també contra la precarietat laboral, el racisme i precarietat general de la vida que imposa el capitalisme a milers de milions de dones a tot el món.

Si la irrupció del moviment de dones va estar marcada per la lluita contra les múltiples violències masclistes, aquest any, el moviment marca una nova fita també com una resposta al creixement de l’extrema dreta i els populismes reaccionaris que defensen polítiques anti-gènere, de xenofòbia, racisme i atacs a conquestes socials de la classe treballadora.

A l’Estat espanyol es van viure les manifestacions més massives a nivell mundial: 400.000 persones a Madrid, 250.000 a Barcelona, 200.000 a Saragossa i altres centenars de milers a Andalusia, el País Basc, Galícia, València i la majoria de les comunitats. El moviment de dones 8M a l’Estat espanyol es defineix com un moviment “antipatriarcal, anticapitalista, antiracista, anticolonial i antifeixista” i ha incorporat moltes reivindicacions de les migrants i contra la precarietat laboral al seu programa. La vaga de dones -convocada com a vaga laboral, de cures, estudiantil i de consum- es va sentir molt fort durant tota la jornada en el sector educatiu, on es van buidar instituts i universitats, i amb impacte en la sanitat i entre funcionaris públics. Encara que en menor proporció, la vaga també va paralitzar moltes empreses privades altament feminitzades. Els sindicats majoritaris CCOO i UGT van xifrar el seguiment de la vaga en 6 milions de persones. Havien convocat aturades de dues hores per torn, encara que en Federacions com a Ensenyament la vaga va ser de 24 hores amb un altíssim acatament, mentre que l’esquerra sindical va convocar vaga de 24 hores. Al matí va haver-hi piquets de treballadores enfront de centres de treball. A Barcelona, les cambreres de pis organitzades a Las Kellys, al costat de joves i estudiants, van recórrer grans cadenes hoteleres que exploten a les seves treballadores amb treballs precaris. També van tenir visibilitat els piquets informatius de treballadores enfront de seus de grans bancs i comerços a Madrid, en el port de Bilbao i en moltes empreses.

A l’Argentina, més de 100.000 persones es van mobilitzar pel centre de Buenos Aires on milers de mocadors verds es van agitar al crit d’“avortament legal per a no morir”. En aquest país, la jornada es va iniciar amb una acció reivindicativa de les treballadores acomiadades de Coca-Cola, acompanyades per treballadores de la metal·lúrgica SIAM en lluita, de l’Hospital Posades, del metro, telefòniques i docents, al costat de diputades del PTS al Frente de Izquierda. “Els acomiadaments també són violència” era una de les seves consignes. Santiago de Xile va viure una de les seves manifestacions més grans de dones en les últimes dècades. I al Brasil de Bolsonaro, desenes de milers van marxar en les principals capitals del país. A Sao Paulo més de 10.000 dones es van manifestar contra l’ofensiva dretana i homòfoba del govern, exigint justícia per Marielle Franco, a pocs dies que es compleixi el primer aniversari de l’assassinat d’aquesta diputada d’esquerra i activista LGTBI.

El moviment Non Una Di Meno va convocar manifestacions en diverses ciutats italianes, reunint més de 40.000 manifestants a Roma. Les dones, les quals van tenir suport per sindicats i organitzacions de migrants, van protestar contra les polítiques misògines i xenòfobes del govern de Salvini (Liga-Cinco Estrellas). Pocs dies abans havia tingut lloc una massiva manifestació de més de 100.000 persones a Milà contra el racisme i les polítiques de l’extrema dreta, cridada per centenars de col·lectius de migrants, sindicats i partits, incloent al PD del exprimer ministre Renzi.

Però la novetat aquest any a Europa ha estat la convocatòria a la vaga feminista en països com Portugal, Bèlgica i Alemanya. A Berlín, 40.000 persones es van reunir per a declarar el 8 de març “un dia de combat per a les dones”, amb una masivitat que no es veia des de fa dècades. El govern de la ciutat, en mans de la coalició de centre esquerra del SPD- Verds-Die Linke va decretar dia de festa a la capital alemanya. A Brussel·les, el col·lectiu 8Maars va sumar a més de 15.000 manifestants darrere de la consigna “totes en vaga”. A França, on el moviment de les armilles grogues ve sostenint contundents accions de carrer durant tots els dissabtes des de fa més de tres mesos, aquest 9 de març han estat les dones dels Gillet Jeunes les que han fet un pas al capdavant, confluint en una gran manifestació amb sectors del moviment feminista.

Les dones algerianes es van posar al capdavant, aquest 8M de les impressionants manifestacions que fa diverses setmanes commouen al país del nord d’Àfrica, contra els anuncis d’un cinquè mandat presidencial de Bouteflika. “"Només podrem tenir els drets que mereixem com a dones si el règim canvia. A Algèria les dones estem discriminades doblement, pel govern i per la pròpia societat", explicava una manifestant.

A Istanbul, una multitudinària manifestació nocturna de dones va ser reprimida violentament. Prèviament, un fort operatiu policial havia bloquejat amb barricades tots els carrers adjacents al punt de concentració. Les dones treballadores de la fàbrica de cosmètics Flormar, que porten 295 dies en lluita des que van ser acomiadades per intentar organitzar-se sindicalment, van protestar una altra vegada enfront de les portes de l’empresa: “Solia pensar que el 8 de març té a veure amb comprar flors i donar-les-hi a l’altre. Mentre resisteixo aquí, he après la història del 8 de març. El 8 de març, de fet, significa resistència”, assegurava davant la premsa Aylin Bülbül, una de les treballadores sindicalitzades que va ser acomiadada.

Als Estats Units, les accions no han tingut un caràcter massiu com quan fa dos anys milers de dones es van mobilitzar en la multitudinària Women’s March a Washington contra l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. En aquest país, no obstant, hi ha un increment de les vagues protagonitzades per dones, com entre les mestres, infermeres i treballadores dels hotels.

Encara amb grans desigualtats a nivell global, el moviment de dones és un profund fenomen de dimensió internacional i les celebracions del 8 de març han adquirit un caràcter molt més massiu i militant que en dècades prèvies, expressant com a catalitzador un conjunt de malestars socials. A un costat i un altre del món destaca la participació de la joventut: noves generacions que surten a la lluita i es polititzen a través del moviment de dones, que participen en les marxes contra el canvi climàtic en diverses ciutats d’Europa o que són part d’aquells que adhereixen a la idea del socialisme -encara que sigui de forma sentimental- als Estats Units.

Les dretes i el gènere: com a blanc d’atac o com a excusa per a polítiques reaccionàries

Una setmana abans del 8M, un bus blau molt particular va sortir a recórrer els carrers cèntrics de Madrid i altres ciutats espanyoles. Pintada en grandària gegant, podia veure’s una imatge d’Hitler, amb els llavis pintats de vermell i el símbol feminista en el seu front. Al seu costat, una frase: “No és violència de gènere, és violència domèstica. Les lleis de gènere discriminen a l’home”. L’organització misògina i homòfoba “Hazte Oir” havia tret a passejar aquest bus amb el lema #StopFeminazis per a exigir als partits de l’extrema dreta i la dreta espanyola que si arriben al govern deroguin les lleis de violència de gènere. Arguments en el mateix sentit antifeminista es repeteixen en formacions d’extrema dreta en diversos països.

En un context polític mundial de grans polaritzacions a dreta i esquerra, amb la crisi dels partits de l’“extrem centre”, els populismes de dretes despleguen un discurs que qüestiona als “partits tradicionals” i que apunta contra la corrupció o les conseqüències de la crisi. Més enllà de matisos entre ells, tots ho fan des de posicions xenòfobes, convertint als immigrants en el blanc principal dels seus atacs. Però moltes d’aquestes formacions també s’atrinxeren en posicions “anti-gènere” i se situen a l’avantguarda d’una reacció conservadora enfront de l’ascens del moviment de dones.

L’antropòloga espanyola Núria Alabao [1] assenyala que “per a alguns autors, el ‘gènere’ en aquests moviments serveix com a ‘pegament simbòlic’ en el camp conservador i d’extrema dreta, quelcom que els permet actuar conjuntament i establir agendes sobre les quals projectar les seves opcions polítiques en altres àmbits. Una sort de ‘guerra cultural’ amb la qual poden guanyar posicions als partits liberals”. En aquesta tipologia es pot incloure a diferents grups, des de corrents de la Alt Right als Estats Units amb mitjans digitals com Breitbart -l’expresident executiu dels quals va ser el dretà Steve Bannon-, Donald Trump, Bolsonaro, Salvini a Itàlia, l’extrema dreta conservadora de Jobbik a Hongria o Vox a l’Estat espanyol. Aquests sectors expressen posicions obertament reaccionàries cap a les llibertats democràtiques i drets conquistats per les dones en les últimes dècades, advocant per tornar a un model de família més tradicional i per la derogació de les lleis de matrimoni igualitari, contra el dret a l’avortament o per la derogació de les lleis de violència de gènere. Pretenen restituir relacions patriarcals més tradicionals, que tornin a situar a les dones com a “àngels de la llar”, al millor estil de la secció femenina del franquisme.

Però existeix també un altre tipus d’instrumentalització del gènere per part de l’extrema dreta, que és utilitzar la suposada defensa dels drets de les dones, per a enfortir polítiques de xenofòbia, racisme o islamofòbia. L’exemple paradigmàtic és Marine Le Pen a França, o Alternativa per Alemanya, que va tenir al seu cap fins fa poc a Frauke Petry i que té entre les seves files a una diputada obertament lesbiana, Alice Weidel. Per a aquests sectors, la defensa de les “dones occidentals” i les seves “llibertats” passa per augmentar les polítiques d’expulsió dels immigrants -homes, dones i nens- ja que aquests serien una amenaça per als valors “igualitaris”, “laics” i “democràtics” d’Europa. Les polítiques de prohibició del vel a França, o la instrumentalització de casos de violència de gènere a Itàlia contra els immigrants pel govern de Salvini, van en aquest mateix sentit. En molts casos, aquesta “extrema dreta renovada”, té un acostament al feminisme que es podria assimilar més amb els valors que defensa el feminisme liberal o un feminisme esencialista identitari amb forts trets racistes i imperialistes.

Altres dretes es posicionen més obertament en la defensa d’un feminisme liberal, com és el cas de Ciudadanos a Espanya, o els partits conservadors francesos i alemanys. Un feminisme que als Estats Units va estar representant per la figura de Hillary Clinton, qui es posava a si mateixa com a exemple que les dones podien “trencar els sostres de cristall”. L’any 2013, la CEO de Facebook, Sheryl Sandberg, va publicar el llibre Lean in: Women, Work, and the Will to Lead. (Anem endavant: Les dones, el treball i la voluntat de liderar, Connecta). Lean In va figurar en la llista dels llibres més venuts als Estats Units durant diversos mesos i va ser traduït a diversos idiomes. En el seu treball es resumeixen els valors d’un feminisme meritocràtic i individualista que proposa “apoderar” a les dones per la via de la “confiança en una mateixa”, juntament amb la pressió per l’obtenció de quotes en els òrgans d’administració de les empreses i altres mesures similars. Cal assenyalar que Sandberg figura en la llista de les dones més riques dels Estats Units, on l’any 2018 ocupava el dotzè lloc, amb una fortuna personal d’O$S 1500 milions. Aquest mateix tipus de feminisme liberal i corporatiu és defensat a l’Estat espanyol per Ana Botín, presidenta del grup Santander. Aquest 8M, un piquet de dones va voler entrar a la seu central del Banc Santander a Madrid per a informar les treballadores del seu dret a vaga. La seguretat del banc va prohibir l’entrada al comitè de vaga. Les treballadores van respondre cantant: “Ana Botín no és feminista” i denunciant l’acomiadament de treballadores embarassades. Una escena que va valer més que mil paraules per a impugnar el caràcter reaccionari del “feminisme liberal”.

Moviment de dones, “neoliberalisme progressista” i polítiques del “mal menor”

Fer un recorregut pels diferents “usos” del feminisme és necessari, ja que des de diversos corrents polítics burgesos -no només de la dreta i l’extrema dreta, sinó també social liberals i progressistes- s’intenta capitalitzar o instrumentalitzar el moviment per a enfortir les seves estratègies polítiques. Més encara en moments electorals. Molts analistes del moviment de dones el mostren intencionalment com si fos un fenomen homogeni, sense contradiccions ni lluites polítiques al seu interior. Sostenen la idea que és un moviment que per si mateix -sense desenvolupar elements de radicalització del seu programa polític i els seus mètodes de lluita- pot convertir-se en un fre o una alternativa a les polítiques de l’extrema dreta. I en aquest sentit, sobretot, actuen les tendències polítiques que busquen enfortir alternatives de “mal menor” contra l’extrema dreta i que, per tant, pretenen que el moviment de dones moderi les seves consignes, es torni més “transversal” (‘ni de dretes ni d’esquerra’) i renunciï a objectius majors, per a poder traduir-se en el terreny electoral de forma majoritària.

La irrupció de la ultradreta de Vox en les eleccions regionals d’Andalusia, i les projeccions electorals que mostren que podria ingressar al Congrés dels Diputats en les pròximes eleccions generals del mes d’abril, han enfortit enormement els discursos del “malmenorisme” en l’esquerra espanyola i entre els moviments socials. D’aquesta manera, en aquests dies es multipliquen els periodistes, analistes i opinòlegs que sostenen que les enormes mobilitzacions del 8M han d’expressar-se en l’àmbit electoral per a frenar l’ascens de l’extrema dreta. És a dir, garantir les condicions perquè pugui formar-se un nou govern del PSOE amb el suport de Unidos Podemos.

Les propostes del “mal menor” defensen que el “neoliberalisme progressista” del PSOE és l’única alternativa enfront del fantasma de l’extrema dreta. Però amaguen el fet elemental que és el propi PSOE el que defensa polítiques reaccionàries que només obren el camí a la radicalització de la dreta. La defensa del PSOE de les polítiques austeritàries de la Unió Europea, les lleis repressives com la Llei mordassa o l’empresonament dels presos polítics catalans, el manteniment dels CIE com a presons per a migrants i les expulsions expresses a les fronteres, la defensa dels interessos de la banca i els especuladors financers i immobiliaris, mentre milers de famílies són desnonades de les seves cases, la continuïtat de les reformes laborals precaritzadores de Zapatero i el PP, són només alguns exemples. Les polítiques del “feminisme de la igualtat” que defensa el PSOE, no són una altra cosa que la versió progre de la impostura feminista liberal que defensen sectors de la dreta. Les condicions materials de la vida de milions de dones continuen sent vulnerades per la precarietat laboral, la desocupació, la violència masclista i la falta de pressupostos per a cases d’acolliment. Les polítiques neoliberals de retallades en sanitat, educació i dependència recauen principalment sobre l’esquena de les dones pobres. Les treballadores de la llar continuen exigint que se’ls reconeguin drets laborals elementals i les migrants continuen sofrint la triple opressió per ser dones, treballadores i racialitzades.

Davant aquesta realitat, les polítiques del “mal menor” que proposen des de Unidos Podem i les anomenades “confluències” en diferents ciutats de l’Estat, donant suport a un govern “progressista” amb el PSOE, només poden portar a noves frustracions.

Intents similars d’enfortir polítiques de “mal menor” contra l’extrema dreta també estan presents en altres països, des dels intents del Partit Demòcrata als Estats Units de recompondre aquest partit liberal per la via d’una cooptació del moviment, als intents del PD a Itàlia de ressorgir a través de les mobilitzacions contra l’extrema dreta, o la política per a enfortir electoralment al PT al Brasil contra Bolsonaro o el rol del kirchnerisme a l’Argentina, pasivitzant al moviment de dones darrere d’una política d’aliances conservadores dins del peronisme.

Però si la via del recanvi electoral amb els sectors “progressistes” o “democràtics” de l’establishment capitalista ja s’han mostrat en els últims anys com un parany amb resultats catastròfics, sorgeix llavors la urgent necessitat de respondre a la pregunta de com enfrontar a l’extrema dreta i quins desafiaments pot plantejar-se el moviment de dones. Perquè no es tracta només de defensar posicions des de la resistència enfront dels atacs reaccionaris de l’extrema dreta “anti-gènere”, sinó també d’enfrontar els paranys del feminisme neoliberal, ja sigui en les seves versions més conservadores o amb els seus rostres més “progressistes”.

L’alternativa passa per enfortir un moviment internacional de dones que sigui anticapitalista, antiracista, de classe i revolucionari. És a dir, que radicalitzi la lluita de classes i adopti un programa per a donar una sortida a la crisi actual qüestionant els guanys dels capitalistes i proposant una sèrie de mesures transitòries que permetin unificar les forces de totes i tots els oprimits al costat de la classe treballadora, contra aquest sistema capitalista i patriarcal. Les feministes socialistes de Pan y Rosas considerem que la lluita contra el patriarcat, el racisme i totes les opressions és inseparable de la lluita contra el capitalisme, i, per tant, necessita ser part de la lluita per l’expropiació dels expropiadors i per la construcció d’una societat socialista.

Notes:

[1] Nuria Alabao; "Genero y fascismo: la renovación de la extrema derecha Europea" en Un feminismo del 99%, Editorial Lengua de Trapo, Colección Contextos, 2018, Madrid






Temas relacionados

Feminisme socialista   /   Dreta   /   Dones   /   Feminisme i lluita del moviment de dones   /   Feminisme   /   Gènere i sexualitats   /   Extrema dreta   /   Vox   /   En Català   /   #8M   /   PSOE   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO